Per què callem?
Davant d’una situació dolorosa, una cosa que ens desagrada, una cosa que ens fa mal, tant si parlem com si callem, el que callem és molt més dolorós que el què diem.
Perquè internament ja ens ho hem dit. I si no surt, es queda dins nostre. El primer estadi de la comunicació és intern. En els teus pensaments i emocions, ja t’ho has dit i sentit tot, absolutament tot. I si no surt, es queda inamovible, fix, rígid. Encapsulat. Per tant, això que calles ja ho has viscut, en la teva ment i en el teu cos.
Callar ve del llatí chalare que significa baixar, baixar el to. Es tracta de silenciar, d’ometre, de suprimir, de no dir ni una paraula. Privar-se d’expressar. Per tant, silenciar el que volem expressar, tapar una cosa important que desitgem dir i no diem, és autocensura.
Fixa’t en els tons diferents que fem servir pel verb Callar: “Calla!”, sona dominant, desafiant, impositiu … o “Si us plau, pots callar?”, sona a petit, a submissió, a evasió, a no enfrontar. Una derivada també pot ser “Per què no calles?” des del menyspreu. Comencem callant el que ens molesta o ens fa mal, i acabem callant el que ens agrada o ens dóna plaer. Quan callem silenciem la nostra necessitat.
¿Quins són els motius pels quals callem? Què ens duu a callar, a silenciar la nostra veu? Què atorguem amb aquest silenci? Què validem callant-nos? En qualsevol context, sigui en el nostre entorn personal, professional, social, perquè som exactament les mateixes persones. Potser …
Por a ferir
Falta de pràctica en assertivitat
Poca confiança en nosaltres, inseguretat
Evasió, por a enfrontar
I, d’on surt aquesta por? És interessant, en una societat com la nostra on preval el “políticament correcte”, justament el “políticament correcte, ens coarta la identitat.
Quan silenciem la nostra opinió, la nostra manera de veure les coses, esgarrem una part del nostre ésser. I això està relacionat amb la llibertat, amb la responsabilitat. Exercir el dret a la llibertat d’expressar-me, no vol dir que no tingui respecte per les altres opinions. Com deia Molière “Desaprovo el que dius, però defenso fins a la mort el teu dret de dir-ho”.
Llavors, quan reprimeixes la teva veu, proporcionalment augmentes allò que calles. Temps i temps, et sona? Es fa gran, cada vegada més gran. És aquella pedreta que et comença a molestar a la sabata, però no te la treus, i la pedreta amb el pas el temps es converteix en una pedrota costosa d’arrossegar.
Afecta els nostres pensaments, emocions, els nostres comportaments, els nostres resultats. Som el que diem i som el que callem. Quan callem no permetem que res evolucioni, es transformi o ens porti un aprenentatge. No només per a mi, sinó per ambdues parts. Estanquem la nostra comunicació i desaprofitem oportunitats per comunicar-nos i aprendre plegats.
Et proposo un exercici per reflexionar i poder anotar la resposta a aquestes preguntes. Pensa en una situació en la qual t’agradaria haver dit i no has dit.
Pregunta’t:
- Què calles?
- Quins pensaments o emocions sorgeixen en el teu cos?
- Què creus que t’impedeix parlar?
- En què et perjudica aquesta autocensura?
- Que necessites per poder dir-ho?
- Quins beneficis tindries si ho comuniques?
Cada persona té la seva veritat. Trobar la teva, sense censures, ni mentides, ni històries, et connecta amb la teva vulnerabilitat i, en conseqüència, amb el teu poder. Aprendre dels nostres silencis, és escoltar el que ens volen dir. Reconèixer les nostres necessitats i estar disposats a parlar-ne ens fa millors persones i líders.
Si alguna cosa he après en la vida és el poder que sents quan fas parlar la teva pròpia veu.